22 d’abril del 2011

El CONTE DE SANT JORDI d'HARIBALA, el cuento de Sant Jordi de HARIBALA, the short Story of Sant Jordi from HARIBALA

Aquest any en motiu de Sant Jordi hem demanat a l'escriptora Rosa Vila, que molt amablament i amb MOOOOLTA paciència ha col.laborat amb Haribala.
Aquesta és la Història de la BHANU una nena que busca un futur millor per ella i la seva àvia...
Aquest conte és el preludi d'un projecte que porten a terme un grup d'il.lustradors que estan ara mateix a Koilakuntla.
Si voleu saber més del projecte podeu consultar el blog

www.bhanuproject.blogspot.com

BON SANT JORDI, i bona lectura.

( más abajo en castellano, and coming soon in english, sorry)

BHANU


Lluny d’aquí, en un poble petit de la Índia, a Andra Pradesh, hi havia una nena que es deia Bhanu que vivia amb la seva àvia. Vivien soles a Gopavaram des del dia que els pares de la nena varen morir, feia més de tres anys. Millor dit, àvia i néta malvivien, mal menjaven, mal dormien en una barraca feta de canyes i parracs, fins que va arribar un dia que ni l’àvia es podia cuidar de la Bhanu ni la Bhanu de l’àvia. La dona s’havia fet massa gran i els seus ossos, molts dies a penes la deixaven moure del camastre.

La nena, que també s’anava fent gran, cada nit, des del seu jaç estant, sentia els plors d’impotència de l’àvia. Per això el dia que va fer deu anys li va dir que no es preocupés per ella, que com que ja era gran, aniria a ciutat a buscar feina, a treballar del que fos per aconseguir diners per comprar menjar i vestits i poder pagar un metge que la curés. L’àvia, aquell dia es va adonar que la Bhanu era més gran del que es pensava.

Al matí següent, la Banhu es va llevar més d’hora que de costum. Encara era fosc, però l’avia ja l’esperava asseguda a la porta de la barraca. Havia arribat el dia de marxar. La va beneir i li va posar en un sarró quatre coses que havia pogut arreplegar d’aquí i d’allà. Totes dues es varen haver d’aguantar unes llàgrimes que venien de molt endins, però totes dues les varen aturar amb petons d’adéu ben plens de somriures d’esperança.

Així va ser com, un dia d’agost, la Banhu va agafar l’únic camí que suposava que la portaria directe a la gran ciutat, quan encara els seus ulls seguien entelats per llàgrimes de tristesa i de por: fins aleshores ella mai havia estat sola. Tot just deixava el poble enrere quan va començar a clarejar i va poder veure tots els camps de llenties, cigrons i merapacaya a banda i banda, encara enfangats: eren les escorrialles dels monsons.

Passat el migdia es va aturar a descansar sota un vepa. Va obrir el sarró per buscar-hi alguna cosa de menjar, però ho va deixar córrer quan, per sobre el seu cap, va sentir la cridòria d’uns micos i va pensar que si traginaven tanta gana com ella, li prendrien el poc que tenia. Va seguir caminant fins que va veure els vestits acolorits d’unes dones treballant al camp. Es va apropar a una que estava donant de mamar un nadó per preguntar-li si tenien feina per a ella

- Ni per a nosaltres, a penes, em sap greu.
Va acaronar la ma del nadó i en veure que s’hi agafava fort, es va posar contenta, pensant que algun dia ella també en tindria un.
- Falta molt per Kurnool? - li va preguntar la Bhanu.
– Tres o quatre dies de caminar sense parar, -li va dir-, però abans has de passar per Gospadu i Nandyal, i li va donar dues peres, tres plàtans i una recomanació:
– És important que només vagis per camins on hi hagi força gent, i procura de no dormir al carrer.

Abans de caure el sol, en passar per un poble mes gran que el seu, va veure un noi que fregava de genolls el portal d’una casa gran i li va preguntar si estava ajudant la seva mare. Ell li va respondre que no tenia mare i que el pare estava a la presó, i per això ell treballava per les cases per cuidar els seus germans petits.

- I tu, on vas?

Ella li va explicar que tampoc tenia pares, ni germans, però sí una àvia molt velleta a qui volia cuidar i per això buscava feina, que si ell sabia on en podia trobar.

– Què saps fer?, -va preguntar en Naveen a la Bhanu
– Només això que fas tu, fregar.
– I prou? A veure, deixa’m pensar...Tinc un oncle que és el conductor d’un Tata, que potser voldria que li netegessis el cotxe a canvi de portar-te a Nandyal. Però, de moment, et pots quedar a dormir a casa nostra aquesta nit.

Ja a la barraca, el noi li va donar per sopar una pacora que es va treure d’un paper de diari molt oliós. Ella va obrir uns ulls molt grossos perquè mai n’havia menjat, i li va agradar molt. De seguida, com que tots dos estaven molt cansats, també es varen posar a dormir a terra amb estores al costat dels menuts.

Al matí següent, molt d’hora, en Naveen i la Bhanu varen anar junts a trobar el conductor que s’estava rentant les dents darrere el seu autocar; després d’escoltar-la i de rumiar-s’ho una estona li va dir que li sabia greu, però no la podia agafar perquè era massa petita per netejar un cotxe tan gran, i se les podia carregar, però es va oferir a portar-la a ciutat sense demanar-li res a canvi.

Tot això ho va sentir un dels viatgers de dins el minibus; era un turista de mitjana edat que des de feia una estona intentava imaginar la conversa mentre dibuixava el paisatge que es veia per la finestra. Quan la Bahnu va ser a dalt el cotxe, l’home va fer per manera d’asseure-s’hi al costat i li va preguntar – en un anglès pobre, mastegat i acompanyat amb gestos- que on anava i perquè estava tant amoïnada. Ella li va contestar amb un telugu clar i gesticulat, que anava lluny, a buscar alguna cosa per poder menjar ella i l’àvia.

Ell, en veure que la nena mirava amb insistència l’estoig de colors, l’hi va donar junt amb el bloc de dibuix que acabava de tancar i li va dir, agafant-li les mans i mirant-li aquells ulls tan tristos, desitjant provocar-li una espurna d’alegria:

- Té, per a tu! Pots provar de dibuixar i vendre els teus dibuixos a turistes. Pots començar venent aquests que he fet jo: ara són teus.

La Bhanu, sense acabar d’entendre’l del tot, va obrir el bloc i va quedar bocabadada quan va veure que el primer era d’un paó com els que havia vist brodats en or als coixins del mercat de Gopabaran que tan li agradaven però que l’àvia mai havia pogut comprar; un altre dibuix era un grup de quatre micos penjats per la cua o saltant branques; un tercer un Tata circulant per una carretera sense fi entre camps d’arròs negats; i el darrer era el d’una nena més o menys de la seva edat, amb uns ulls tant negres com el cabell que s’assemblava a ella. No va dir res, però li a fer un petó dels que peten a aquell senyor que podria ser el seu pare i es va posar el quadern i els llapis de colors al sarró i de seguida es va adormir ben enroscada al seient.

Va somniar que arribava amb tren a una estació d’una gran ciutat que no era pas bonica sinó plena d’engrut, amb uns carrers amb molt de brogit de gent anant amunt i avall, de crits demanant pas dels rickshows, de les botzines dels automòbils; sentia la cridòria dels nens i nenes de la seva edat uniformats d’un blau atzur... Fins que, tot d’un plegat, com per art d’encanteri, es feia el silenci total i apareixia una mena d’estela de llum que l’obligava a dirigir la mirada al fons del carrer; allà hi havia la seva mare dreta, elegant, amb un sari color mostassa, que amb la mà estesa li demanava a ella i només ella que s’hi apropés. I, és clar, ella li feia cas de seguida, i corria i corria fins a abastar-la i amagar-se entre els plecs del vestit, mentre la mare l’embolcallava amb una abraçada plena d’olors ben conegudes per la Bhanu: de fusta de sàndal, d’espècies, d’encens. Varen estar així una bona estona, fins que la mare la va rescatar dels plecs de roba de colors per eixugar-li les llàgrimes i netejar-li la brutícia de tants dies de camí amb el seu xal de roba fina i poder així, ja ben polida, portar-la a la nova llar, que no era cap cabana de fulles de palma ni de parracs, però sí que tenia una cuina de debò. Allà l’esperava asseguda l’àvia, ja una mica curada, brodant-li un paó de plomes, amb fil de plata blava i verda, en el gran coixí que li regalaria el dia que acabés els estudis d’art.

- Au, apropa’t, filleta, que per poder estudiar, primer t’hauràs de refer..., vols que et faci un plat de llenties?

Però de sobte, per culpa d’una frenada brusca, es va despertar i en obrir els ulls va recordar que s’havia adormit prement el sarró amb els seus nous tresors, els que l’havien fet voleiar entre colors de paisatges i cares amigues. Aleshores va decidir que voldria aprendre a pintar-ho tot per ensenyar-ho quan pogués tornar a casa.

Necessitava saber plasmar els grocs dels camps abans de segar, els torrats de la terra quan demana pluges o el del fang abans d’assecar-se; el turquesa del seu paó i els colors del safrà, del carmí d’aquell sari, del rosa d’una flor, del blau d’un cel serè, del d’una nit clara... Rumiava tot això, al cap d’una hora, asseguda al graó de la parada d’una ciutat anomenada Nandyal, on l’havia deixat el conductor del Tata, sense haver pogut acomiadar-se del turista que devia haver baixat abans del cotxe, mentre ella dormia. No va plorar perquè ja era gran, -tot i que de bona gana ho hauria fet-, i perquè al mateix moment, un venedor de la parada de pastissets de verdures de l’altra vorera, la va cridar per dir-li:

- Escolta, nena! Si t’interessa treballar per a mi, per cada deu samoses que venguis, una per a tu.
Ella, que mai havia venut res però havia vist fer-ho, va acceptar sense dubtar. Així va ser com, al cap d’un moment, el venedor ja prenia unes paperines fetes amb fulls de diari, les omplia de verdures greixoses i ella, amb el sarró a l’esquena, corria i corria perseguint els vianants per vendre’ls les samoses, tot esquivant automòbils, rickshows i bicicletes, fins que cap al tard, ja ben cansada, es va asseure a menjar-ne dues de les tres que s’havia guanyat; l’altra la va donar a un nen, sol com ella, que estava buscant menjar tot remenant les escombraries apilonades a la vorera. Aquest nen es deia Chandra i va pensar en ajudar-lo perque no es sentís tan trist i sol com ella. Van recollir de terra uns cartrons i unes bosses de plàstic i es van disposar a dormir sota el porxo, on en Chandra li va dir que podria protegir-la dels micos. L’endemà, van estar esperant al venedor de samoses, que no va tornar. Van passar el dia xerrant i en Chandra li explicava històries sobre un lloc anomenat Haribala, on cuidaven i ensenyaven als nens a estudiar. La Bhanu va quedar sorpresa i intrigada per la existència d’un lloc així. Encara hauria de fer una llarga tirada fins la propera ciutat gran, a no ser que aconseguís colar-se en algun altre autobús...

Novament sola, es va tornar a posar a caminar, fins que els peus li varen fer tant de mal que, així que va trobar un rierol, va decidir parar-s’hi per posar-los en remull una estona. S’hi estava molt quieta allà, tant quieta que l’aigua li feia de mirall. Va començar a adormir-se i poc a poc, a confondre el seu reflex amb el de l’estàtua d’una petita deesa. Primer es va fixar en la llàgrima bottu del front i li va agradar, després en la cara de pell clara i neta amb uns traços negres que li emmarcaven uns ulls grans i ametllats; després va anar reconeixent els sis braços de la petita figura, un dels quals estava estès cap a ella, no veia clar si oferint-li alguna cosa o mostrant-li un camí... senyal que va desaparèixer abans de poder-ne esbrinar el significat, per culpa de les petites ones de l’aigua provocades pel xapolleix d’un ocell gran i platejat que també devia tenir tanta calor com ella.

Així és com va aparèixer clarament emmirallat, un gran ocell, una mena d’àliga d’un blanc lluent, tirant a platejat, que la convidava a enfilar-se sobre la seva esquena, per emportar-se’la tan lluny com ella volgués.

I vet aquí que la nena va pujar al llom de l’ocellot molt contenta i confiada. Durant hores i hores varen anar voleiant, primer baixet, seguint la via del tren, després a més alçada, per sobre muntanyes i prats, fondalades i rius, pobles i petites ciutats fins que, en pondre’s el sol varen planejar a pocs metres per sobre d’una gran extensió de conreus fins gairebé poder tocar-ne els grans. A la Bhanu li va semblar que eren uns camps de cigrons, fins i tot va poder saludar les dones que, ajupides, els recollien i els posaven en cabassos i unes altres que els enfilaven als carros que uns nois traginaven, tot cantant a cor, cap a una mena de magatzem. Aleshores va pensar que potser allà li donarien feina i llit.

Tot i la gana per no haver menjat res en tot el dia, l’estómac ja no li roncava de gana. Ni de por. Estava tranquil•la perquè sabia que finalment havia arribat a un bon lloc. Semblava un lloc segur: sentia cridòria de nens, veia grans dibuixos a la façana d’una casa nova; també veia que en un gran cartell hi deia “Haribala” que li donava la benvinguda. Va pensar que potser era la casa d’acollida de que li havia parlat en Chandra, un dels molts amics que havia fet pel camí. Si era així, allà l’acollirien, allà hi trobaria llit i menjar, i també nous amics amb qui compartir la nova vida i uns cuidadors que l’ajudarien a fer els deures de l’escola. Estava segura que allà hi podria tornar a jugar i cantar i ensenyar tots els dibuixos que havia fet i així ho podria ensenyar a tothom, mentre es feia gran i es preparava per trobar una bona feina i poder ajudar a tots els que com ella, tenien dificultats per viure.

Al cap d’uns dies de la nova vida en aquella casa, es va adonar que li havien marxat del tot les ganes de plorar. L’àvia i els pares de la Bhanu, fossin on fossin, també estarien contents de veure-la tan feliç. No us sembla?

Rosa Vila, 20.4.11


BHANU

Lejos de aquí, en un pequeño pueblo de la India llamado Gopavaran, vivía una niña llamada Bahnu con su abuela desde que murieron los padres de la niña, hacia unos tres años. Nieta y abuela malvivían, comían poco y dormían en una barraca hecha de cañas y restos de tela. Llegó un día en que la abuela ya no pudo seguir cuidando de Bhanu porque se había hecho mayor y los huesos apenas la dejaban levantarse del lecho.

La niña desde su camastro oía cada noche el llanto de su abuela. Así fue como el día que cumplió diez años le dijo que no se preocupara más por ella, que iría a buscar trabajo a la ciudad y así conseguiría dinero para comprar comida y vestidos, y poder pagar un médico que la curara. Ese día la abuela se dio cuenta que Bhanu era mayor de lo que creía.

A la mañana siguiente Bhanu se levantó más temprano que de costumbre. Aún era de noche, pero la abuela la esperaba sentada en la puerta de la barraca. Había llegado el día. Le dió su bendición y le puso en un zurrón cuatro cosas que había podido reunir. Las dos se tragaron las lágrimas y se dijeron adiós sonriéndose, llenas de esperanza.

Así fue como, un día de agosto, Bhanu cogió el camino que la llevaría a la ciudad. A la que salió de su choza, los ojos se le empañaron de lágrimas; estaba triste y tenia miedo porque hasta ese momento nunca había estado sola. Cuando ya abandonaba el pueblo, empezó a clarear y pudo ver los campos de lentejas, de garbanzos y de merapacaya a un lado y al otro del camino. Aún estaban llenos del barro que habían dejado los monzones.

Al mediodía se detuvo a descansar bajo una vepa. Abrió el zurrón buscando algo para comer, pero se detuvo cuando, sobre su cabeza, oyó los gritos de unos micos; pensó que si tenían tanta hambre como ella, le cogerían lo poco que tenía; siguió caminando hasta ver los colores de los vestidos de unas mujeres que trabajaban en el campo. Se acercó a una que estaba amamantando un recién nacido para preguntarle si tenía trabajo para ella.

—Lo siento, pero a penas tenemos para nosotras.

Entonces, acarició la mano de la criatura y, cuando vio que le respondía apretándole fuerte un dedo, se alegró y pensó que algún día ella también tendría un hijo

—¿Falta mucho para Kurnool? — le preguntó Bhanu.

—Tres o cuatro días de camino, —le dijo—, antes has de pasar por Gospadu y Nandyal.

Y le dió dos peras, tres plátanos y un consejo:

—Ves por caminos transitados y procura no dormir en la calle.

Antes de la caída del sol, pasó por un pueblo más grande que el suyo y vio a un muchacho que fregaba de rodillas el portal de una casa grande y le preguntó si estaba ayudando a su madre. Él le respondió que no tenía madre y que su padre estaba en la cárcel, y que trabajaba por las casas para poder mantener a sus hermanos pequeños.

— Y tú, ¿ a dónde vas?

Bhanu le explicó que tampoco no tenía padres, ni hermanos; sólo una abuela muy vieja a quién quería cuidar. Por eso buscaba trabajo, quería saber si él sabía dónde podía encontrar uno.

—¿Qué sabes hacer?, —le preguntó Naveen

—Fregar, como tú.

—¿Sólo? A ver, deja que piense...Tengo un tío que conduce un Tata, quizás quiera que le limpies el coche y a cambio te podría acercar a Chandra... De momento, quédate a dormir en nuestra casa esta noche.

El muchacho le dio para cenar una pacora que sacó de un papel de diario que estaba muy aceitoso. Bhanu lo miraba con ojos atónitos porque nunca había comido una y le gustó mucho. Después, como los dos estaban muy cansados, se pusieron a dormir en el suelo, en las esterillas, al lado de los pequeños.

A la mañana siguiente, muy temprano, Naveen y Bhanu fueron a buscar al conductor que se estaba cepillando los dientes detrás del autocar; después de escucharlos, les dijo que lo sentía, pero que era demasiado pequeña para limpiar un vehículo tan grande, y se ofreció a llevarla a la ciudad sin pedirle nada a cambio.

Lo oyó uno de los viajeros que iban en el minibús; era un turista de mediana edad que desde hacía un rato intentaba imaginar la conversación mientras dibujaba el paisaje que se veía desde la ventana. Cuando la niña subió, el hombre se sentó a su lado y le pregunto –en un inglés muy rudimentario y acompañado con muchos gestos - dónde iba y por qué estaba tan preocupada. Ella le contestó en el único idioma que conocía, el telugu, también gesticulando, que iba a Nandyal a buscar trabajo para poder subsistir ella y su abuela.

Cuándo vio que la niña miraba con insistencia el estuche de colores, se lo dio y también el bloc de dibujo que acababa de cerrar y le dijo cogiéndole las manos y mirando aquellos ojos tan tristes como grandes, deseando que apareciera en ellos una chispa de alegría:

—¡Ten, para ti! Puedes dibujar y vender tus dibujos a los turistas. Puedes empezar vendiendo éstos que he hecho yo. Ara son tuyos.

Bahnu, sin entenderlo del todo, abrió el bloc y se quedó boquiabierta cuando vio que el primero era un pavo real como los que había visto bordados en oro en los cojines del mercado de Gopabaran, aquellos que le gustaban tanto y que su abuela no había podido comprarle; otro era un dibujo de cuatro monos colgados por la cola o saltando entre las ramas; otro, un Tata circulando por la carretera entre campos de arroz inundados, y el último era el de una niña, más o menos de su misma edad, con los ojos tan negros como el cabello y que se le parecía mucho. No dijo nada, pero le dio un beso y guardó el cuaderno y los lápices de colores en el zurrón y en seguida se durmió en el asiento.

Soñó que llegaba en tren a la estación de una gran ciudad que no era bonita, sino llena de mugre; una ciudad muy ruidosa y con mucha gente yendo de un lado para otro. Se oían los gritos de los rickshows pidiendo paso y las bocinas de los automóviles. Se oía el griterío de los niños y las niñas de su edad con uniformes de color azul. Hasta que, de pronto, como por arte de magia, se hizo el silencio y apareció un rayo de luz que la obligó a mirar al fondo de la calle; allí estaba su madre, de pie, elegante, con un sari de color mostaza que con la mano le indicaba que se acercara. Bhanu le hizo caso inmediatamente. Corrió hasta ella y se escondió entre los pliegues de su vestido mientras la mare la abrazaba; y revivió olores muy conocidas: de madera de sándalo, de especies, de incienso. Estuvieron así un buen rato hasta que la madre la rescató de entre los pliegues de la tela para secarle las lágrimas y limpiarle la suciedad de tantos días de camino con su chal de tela fina. Y ya bien limpia, se la llevó a una casa que no era ninguna cabaña de palmas ni de harapos y que tenía una cocina de verdad. Allá la esperaba su abuela bordándole las plumas de un pavo real con hilo de plata azul y verde, en un gran cojín que dijo le regalaría el día que acabara los estudios de arte.

— Acércate, hija mía; para poder estudiar primero te tendrás que alimentar. ¿Quieres que te prepare un plato de lentejas?

Pero, de repente, por culpa de un frenazo brusco, se despertó y, al abrir los ojos, recordó que se había dormido apretando entre sus brazos el zurrón dónde llevaba sus nuevos tesoros, los que la habían trasportado entre colores de paisajes y caras amigas. Entonces decidió que quería aprender a pintarlo todo para mostrárselo a su abuela y a sus amigos cuando regresara a casa.

Necesitaba saber plasmar el amarillo de los campos antes de la siega, los ocres de la tierra sedienta de agua, los marrones del barro antes de secarse, el turquesa de su pavo real y los colores del azafrán, del carmín de aquel sari, del rosa de una flor, del azul de un cielo sereno y también del de una noche clara... Pensaba eso sentada en el peldaño de la parada de una ciudad llamada Nandyal, dónde la había dejado el conductor del Tata sin que se pudiera despedir del turista porque debía haberse bajado antes del coche, mientras ella dormía. No lloró porque ya era mayor –aunque lo habría hecho de buena gana-, y porque en ese momento, un vendedor de la parada de pastelillos de verduras de la acera de enfrente, la llamó para decirle:

-¡Oye, niña! Si te interesa trabajar para mí, por cada diez samosas que vendas, una será para ti.

Ella, que nunca había vendido nada pero había visto hacerlo, aceptó sin dudarlo. Así fue como, al cabo de un momento, el vendedor llenaba unas paperillas de papel de periódico con verduras grasientas; ella, con el zurrón al hombro, corría y corría persiguiendo a los peatones para venderles las samosas, esquivando automóviles, rickshows y bicicletas hasta que, a la caída de la tarde, ya muy cansada, se sentó a comerse dos de las tres samosas que había ganado; la otra se la dio a un niño, solo como ella que buscaba comida entre las basuras amontonadas en la acera.Este niño se llamaba Chandra y pensó en ayudarlo para que no se sintiese tan triste y solo como ella. Recogieron del suelo unos cartones y unas bolsas de plástico y se dispusieron a pasar la noche bajo el porche, donde Chandra le dijo que podría protegerla de los monos. A la mañana siguiente estuvieron esperando al vendedor de samosas, que no volvió. Pasaron el dia charlando y Chandra le explicaba historias sobre un lugar llamado Haribala, donde cuidaban a los niños y les enseñaban a estudiar. Bhanu quedó sorprendida e intrigada por la existencia de un lugar así. Todavía le quedaba un largo camino hasta la siguiente ciudad a no ser que consiguiese colarse en algún otro autobús...

Sola de nuevo, se puso a caminar hasta que los pies le dolieron tanto que, cuando encontró un riachuelo, se descalzó y los refrescó un rato. Estaba muy quieta y el agua le hacía de espejo. Empezó a dormirse y poco a poco empezó a confundir su reflejo con el de la estatua de una pequeña diosa. Primero se fijó en la lágrima bottu de la frente y le gustó; después en la cara de piel blanca y limpia con unos trazos negros que le enmarcaban unos ojos grandes y almendrados; y poco después fue reconociendo los seis brazos de la pequeña figura, uno de los cuales estaba extendido hacia ella, no acababa de adivinar si le ofrecía alguna cosa o le mostraba un camino... pero desapareció antes de que pudiera averiguar qué significaba, a causa de las olas provocadas por el chapoteo de un gran pájaro que debía tener tanto calor como ella.

Así es como apareció, claramente reflejado, un gran pájaro, una especie de águila, de un blanco brillante, tirando a plateado, que la invitaba a subirse, para llevarla tan lejos como ella quisiera.

La niña, subió al lomo del pájaro, muy contenta y confiada. Durante horas y horas estuvieron volando, primero muy bajo, siguiendo la vía del tren, después más alto, sobre montañas y prados, valles y ríos, pueblos y ciudades pequeñas hasta que, al ponerse el sol, planearon a pocos metros de una gran extensión de campos cultivados, hasta casi tocarlos. A Bhanu le parecieron que eran unos campos de garbanzos, y hasta pudo saludar a unas mujeres que, agachadas, los recogían y los ponían en alcofas mientras otras los subían a los carros que unos muchachos trasladaban cantando a coro, hasta una especie de almacén.

A pesar de que no había comido nada en todo el día, el estómago ya no le ronroneaba de hambre. Ni de miedo. Estaba tranquila porque sabía que, finalmente, habían llegado a un buen lugar. Parecía un lugar seguro: se oía la algarabía de niños, veía grandes dibujos en las fachadas de las casas y un gran cartel que decía “Haribala” les daba la bienvenida. Pensó que quizás era la casa de acogida que le había hablado Chadra, uno de los amigos que había conocido por el camino. Allá la acogerían, allá encontraría cama y comida, y también amigos nuevos con los que compartir una vida nueva, y unos cuidadores que la ayudarían a hacer los deberes de la escuela. Estaba segura que allí podría volver a jugar y cantar y enseñar todos los dibujos de lo que había visto para enseñarlo a todo el mundo mientras se hacía mayor y se preparaba para encontrar un buen trabajo y poder ayudar a los que como ella, tenian dificultades para vivir.

Al cabo de unos días de su nueva vida, se dio cuenta que ya no tenía ganas de llorar. Su abuela y sus padres, allá donde estuvieran, estarían contentos de verla tan feliz. ¿No os parece?

Rosa Vila

(traducción al castellano; Mercè Morero Montañés)



BHANU

Far away from here, in a small village in India, in Andra Pradesh, there was a little girl called Bhanu who lived with her grandma. They lived together in Gopabaran since her parents died, three years ago. They actually struggled to survive, to eat and both slept in a hut made of wood and cloth, until the day the grandma couldn’t take care of Bhanu and Bhanu couldn’t take care of her grandma. She was too old and many days she could not even move from bed.

Every night from her bed, the little girl who was also growing up heard grandma crying. The day Bhanu was ten years old she told to her grandma not to worry about her. Bhanu said that she was old and she would go to the city to find a job, to work anywhere and earn enough money to buy some food and clothes and look for a doctor for grandma. That day, grandma realized that Bhanu was not a little girl anymore.

Next day, Bhanu woke up earlier than as usual. It was still dark, but grandma was already waiting her at the door of the hut. It was the day, she had to leave. Grandma blessed her and gave her a pouch with few things she could find around. Both of them kept their tears for themselves and said goodbye to each other with a big smile of hope.

And this is how one day, in the middle of August, Bhanu went through the only way that would lead her to the big city. Once she left the hut, she started to cry sadly and fearfully, it was the first time she was alone. With the sunrise, when she left the village and looked backwards, she could see all the fields of lentils, chickpeas and merapacaya all around. Everywhere was full of mud: it was all what the monsoon left.

At noon, she stopped to have some rest under a vepa. She looked for some food inside the pouch but she changed her mind when she noticed there were some monkeys around. She thought that if monkeys were as hungry as she was, they would take the few things she had. She kept walking until she saw the colourful dresses of some women working in the field. She went close to one of them who was breastfeeding a baby and asked her for a job:

- I’m sorry. There is no job even for us.

She caressed the baby’s hand and he gripped her finger firmly. She was very happy and she thought that one day she would have one baby too.

- How far is Kurnool? – Bhanu asked.

- Three or four days walking at least – the woman said- but you must pass by Gospadu and Nandyal. She gave her two pears, three bananas and an advice:

- You must use the roads where there are many people and do not sleep on the road.

Before the sunset, she passed by a village bigger than hers. She saw a boy on his knees cleaning the floor of a big house. She asked him if he was helping his mother but he said he did not have mother and his father was in prison. He was working to take care of his little brothers.

- And where do you go?

She explained him that she did not have parents or brothers. But she had a very old grandma that she wanted to take care of. This is the reason she was looking for a job and asked him where she could find some.

- What can you do? – Naveen, the boy, asked to Bhanu.

- The same as you, to do the cleaning.

- is that all? Let me think… My uncle is a driver, he has a Tata, and maybe he could ride you to Nandyal if you clean his car. Meanwhile, you can stay with us tonight.

Once they arrived to the hut, he offered a pacora for dinner, wrapped in an oily newspaper. She was amazed because she had not tried it before and she liked very much. As everybody was very tired they went to sleep with the little ones, on the floor with some wickers.

Next day, very early in the morning, Naveen and Bhanu went together to look for the driver, who was brushing his teeth at the back of his truck. He listened to them and thought about their proposal. Finally he said that Bhanu was too little to clean the truck and he might have some problems if she did such a job. However, he offered to bring her to the city without asking anything in return.

In the bus, there was a traveller who was listening to everything. He was a tourist and he was trying to understand the conversation at the same time he was drawing the landscape. When Bhanu got into the car he seat next to her and asked her – with poor English and a lot of gestures- where was she going and why she was so worried. She just replied in Telegu that she had to go far away to find something to eat for her and her grandma.

When he saw the girl staring at the pencil case, he gave it to her as well as the notebook. He took her hands and looking at those sad eyes he tried to make her happy:

- For you! You can draw and sell your drawings to the tourists. You can start selling those ones I made; now they are all yours.

Bhanu did not understand what the man said but she opened the book and was amazed by the drawings. One of them was a peacock like those she had seen embroidered in some pillows in Gopabaran market. She really liked them but grandma couldn’t afford to buy anyone for her. Another drawing was a group of monkeys hanging from their tails or jumping, and the third one was a Tata driving in a road in the middle of a rice field. The last one was a little girl with big, black eyes and dark hair that looked like Bhanu. She did not say anything but gave a big kiss to that man who could be her father, and put the notebook and the pencils inside the pouch. Then she fell asleep on the seat.

She dreamed arriving by train to a big city, not very nice and full of filth. The streets were crowded; it was very noisy, rickshaws calling to make way, cars’ horns, and boys and girls on blue uniform shouting around… But suddenly, as if by magic, there was a big silence and a bright light coming from the end of the street. There was her mother, standing, elegant, wearing a mustard-colored sari, and calling Bhanu with her hand to approach her. Bhanu immediately ran towards her and hid in her mother’s dress. They embraced each other. Bhanu revived familiar smells: sandalwood, species and incense. They hugged each other until the mother took her from under the pleats of her dress and cleaned her face. With the cloth the mother cleaned Bhanu’s tears and the dirty face she got after many days of traveling. Then she brought Bhanu to her new home which was not a hut of wood but a real house with kitchen. There was grandma who waited for her, feeling better and embroidering a peacock, with blue and green thread, on a big pillow that would be for her once she would finish her studies on art.

- Come here darling. You need some rest before studying again… do you want some lentils?

All of a sudden, she woke up because the car stopped abruptly. When she opened her eyes she realized she felt sleep holding the pouch with her new treasures, which made her dream about familiar scenery and faces. It was then when she decided she wanted to paint everything and to show it when she came back home.

For that, she needed to learn how to capture the yellow fields before the harvest, the brown thirsty land or the mud getting dry. The blue of the peacock and the colors of the species, the carmine of that sari, the pink of a flower, the blue sky or a bright night… She was thinking about on the stairs of a bus stop in Nandal city, where the driver drop her off one hour before. She did not have time to say goodbye to the foreigner, who left while she was sleeping. She did not cry because she was old –but she really would like to do so- and because in that moment a stallholder called her from the other side of the street:

- Hey you! If you want to work for me, for every ten samosa you sell, one is for you.

She did not hesitate and accepted. She never had sold anything but she had seen how to do it. After a while, the stallholder was already preparing small bags of oily vegetables wrapped into newspapers. With the pouch on her back, she ran after the people to sell the samosas and trying to avoid cars, rickshaws and bicycles. Late in the afternoon, she was already very tired and she could eat two of the three samosas she had earned. She gave the other one to a boy who was looking for some food among the garbage, his name was Chandra. She decided to help him because she did not want to see him as sad and lonely as she was. They gathered some plastic bags and cardboard boxes to sleep under the porch. Chandra said he would protect her from the monkeys. Next day, they were waiting the stallholder but he did not appear. They spent the day talking and Chandra explained her stories about a place called Haribala, where some people take care of children and help them to study. Bhanu was surprised and curious about this place. She still had a long way to reach the next city, unless she managed to get into another bus…

Once again Bhanu was alone. She started to walk until her feet could not stand it anymore, it was too painful. She found a stream and stopped to put her feet under the water. It was very quiet and the water was like a mirror. She was almost falling asleep when she mistook herself for the image of a little goddess reflected in the water. She first saw the bottu tear on the forehead and she liked it, then the bright and clean skin of her face, with big almond-eyes stressed with a black line. Afterwards, she recognized the six arms of the figure and one of them was pointing to her. She couldn’t see if the arm offered her something or was showing her the way… but the signal disappeared before she could know the meaning. The splash of a silver bird created small waves and vanished the image.

And this is how a big bird appeared reflected in the water, a kind of eagle, and invited her to get on and go wherever she wanted.

The little girl trusted the big bird and got on the shoulder very happy. They spent hours flying, at the beginning few meters from the land, following the rails of the train, then very high, above mountains and fields, valleys and rivers, villages and cities until the sunset. Then they flew few meters above a huge field almost reaching it. Bhanu thought it was chickpea’s field and she even said hello to some women working there. The women picked the chickpeas and kept them in big baskets, and then some men put them into the cart and brought it to a store while singing all together. So Bhanu thought they might give her a job and a place to stay.

Even if she did not eat anything during the whole day, her stomach was not purring at all. Not even for fear. She was calm because she knew she had found a good place. It seemed to be safe: she could hear children shouting, she saw a big drawing on the wall of a new house and a big sign with the word “Haribala” on it welcome her to that place. Then she thought it was probably the house Chandra, one of the friends she made during her journey, was talking about. If that was the place, they would take her in and she would have a bed and food, new friends to share a new life with and people who would take care of and help her to study. She was sure she could play and sing again, and she could show all her drawings to everyone, at the same time she would grow up and find a good job, and then she would help others that, like her, had some problems to survive.

After only few days living her new life, Bhanu realized she did not want to cry anymore. Bhanu’s grandma and her parents, wherever they were, they also would be glad to see Bhanu so happy. Don’t you think?

Rosa Vila, 20th April 2011

(Translated by Anna Renau Granados)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada